viernes, 25 de febrero de 2011

La Síndrome de Fatiga Crònica no té una bona cobertura en els mitjans de comunicació

ORIGEN: http://dempeus.nireblog.com/post/2011/02/21/la-sindrome-de-fatiga-cronica-no-te-una-bona-cobertura-en-els-mitjans-de-comunicacio


Quan es parla de recerca científica, la majoria de la gent considera que en el nostre país no es fa bona recerca i això no és exactament així. El que sí tenen els nostres científics, són importants problemes a l’hora de publicar els seus estudis, i un cop publiquen, se’ls dóna una molt deficient cobertura per part dels mitjans de comunicació, els quals sovint queden més enlluernats pels estudis realitzats per


equips estrangers, malgrat puguin tenir una inferior qualitat que els autòctons. Sembla, doncs, que encara no valorem prou la feina de recerca que es fa en el nostre país.

Com a mostra, el cas d’un mateix estudi realitzat per dos equips: un de l’Hospital Clínic de Barcelona i un altre britànic. El grup de metges de l’Hospital Clínic, dirigits per l’internista Dr. Joaquim Fernández Solà aconseguia (després d’esperar nou mesos) que la revista Clinical Rheumatology els publiqués a mitjan gener un estudi sobre els efectes en la qualitat de vida i salut que la teràpia cognitiva
conductual (TCC) i la teràpia d’exercici gradual (TEG) tenien en els malalts de síndrome de fatiga crònica, comparant-ho amb un grup que seguien el tractament habitual (aquest estudi pot consultar-se a PubMed).

Segons l’estudi del Clínic, després de dotze mesos d’intervenció no es va poder demostrar una millora en la percepció de l’estat general de salut dels malalts i, en canvi, sí que es va donar una pitjor funció física i de dolor corporal en el grup intervingut. El tractament multidisciplinari amb TCC i TEG, doncs, no va obtenir millors resultats que els que es donen amb el tractament habitual, arribant-se a la conclusió que els possibles beneficis d’incloure TCC i TEG com a part del tractament multidisciplinari per a la SFC, hauria de ser objecte d’una avaluació personalitzada segons les necessitats de cada pacient. La publicació d’aquest estudi ha tingut una nul·la repercussió en la premsa, tant nacional com mundial.

En canvi, el 18 de febrer, un grup de psiquiatres i psicòlegs britànics dirigits pel Prof. Peter White publicaven a la revista The Lancet un estudi paral·lel al del Clínic, anomenat “The PACE Trial”, amb uns resultats sensiblement diferents però, en aquest cas, àmpliament difosos pels mitjans de comunicació anglesos i, de


retruc, també a nivell mundial (podeu consultar l’article a The Lancet). En aquest estudi els criteris de selecció dels malalts és el conegut com a “Oxford Criteria”, en que els malalts son més coincidents pel que fa a patir depressió que no pas síndrome de fatiga crònica i, així i tot, els resultats tampoc eren gaire millors que els donats pel grup seleccionat per l’Hospital Clínic. Trobareu una bona anàlisis d’aquest estudi en el següent enllaç: forums.aboutmecfs.org.

Com ha passat altres vegades, la premsa anglesa està més interessada en publicar titulars sensacionalistes que no pas en fer un acurada lectura dels estudis i plasmar la realitat del que aquests exposen. Així va passar a finals de desembre, quan, segons els mitjans de comunicació britànics, quatre estudis demostraven que el nou retrovirus XMRV era una contaminació per rates, mentre que una acurada lectura d’aquells mateixos estudis demostraven que els laboratoris anglesos que infructuosament havien intentat aïllar aquest nou virus tenien els seus laboratoris contaminats per ADN de rates. Això va comportar una immediata resposta dels laboratoris americans, els quals senyalaven que els seus laboratoris garantien unes condicions higièniques escrupoloses i que en els laboratoris en que havien aïllat el retrovirus XMRV no treballaven amb rates, i per tant el tema de la contaminació quedava tancat.

Ara han tornat a fer el mateix: l’estudi de The Lancet indica que els malalts no es curen però sí que, en alguns casos, milloren una mica si reben informació sobre la malaltia, recursos per al dia a dia i uns exercicis pautats i personalitzats (que bàsicament son caminar fins un max. de 30 min. al dia, segons cada persona, i fer


estiraments). En canvi, alguns mitjans de comunicació han ultrapassat aquestes conclusions de l’estudi, arribant a afirmar que l’exercici i la teràpia cognitiva, i fins i tot el simple fet de parlar, “curen” la síndrome de fatiga crònica. Aquests dies, els propis autors de l’estudi estan intentant aclarir el que s’ha anat publicant en diversos mitjans, però ni així no han aconseguit aturar que se segueixin difonent falsedats sobre els resultats de la seva feina.

Aquesta mena de premsa sensacionalista causa un greuge important a les persones afectades de SFC i contribueix a la injusta estigmatització d’aquesta malaltia. Cal tenir en compte que, tal com assenyalen els criteris de diagnòstic canadencs per aquesta malaltia, el principal símptoma de la SFC és justament la intolerància a l’exercici físic, o fatiga postesforç, de la qual el malalt no se’n recupera amb el descans (els criteris canadencs els podeu trobar en aquest enllaç: Canadian Consensus Overview). Aquest criteri, sobre la intolerància a l’exercici, és corroborat per l’estudi del grup del Dr. Alan Light, publicat l’any 2009 a la revista Journal of Pain titulat: “L'exercici moderat augmenta l'expressió dels gens sensorials, adrenèrgics, i immune en pacients amb síndrome de fatiga crònica, però no en subjectes normals.” Partint del fet que la fatiga muscular i el dolor són els principals símptomes de la SFC i la Fibromiàlgia, varen demostrar que, després d’un exercici moderat, els símptomes es tornaven notablement pitjors en els pacients amb SFC i FM-SFC i mostraven una major expressió dels gens per als receptors de metabòlits musculars i de SNS i ES, que es correlacionen amb aquests símptomes. Aquestes troballes suggerien possibles causes noves, punts d'intervenció, i biomarcadors objectius per a aquests trastorns (podeu consulta l’estudi a PubMed).

En aquesta mateixa línia d’investigació, durant el congrés anual de la American College of Rheumathology de fa dos anys, un grup de metges de l’Hospital del Mar varen comunicar que havien trobat una associació significativa entre l'afectació muscular dels pacients amb fibromiàlgia, mesurada per indicadors de l'estrès


oxidatiu, i una baixa concentració d'una molècula inflamatòria anomenada TNF-alfa (IMIM Hospital del Mar). Uns nivells acceptables de TNF-alfa participen, en estat de salut, en la reparació normal de l'estructura muscular. Per contra, doncs, uns nivells baixos d'aquesta molècula poden impedir la normal reparació dels músculs en aquests pacients. Així doncs, els baixos nivells de TNF-alfa trobats en l'estudi s’afegeixen a la resta de proves biomèdiques que demostren que, més enllà de teories sobre l'ansietat o alteracions en l’estat d'ànim (que es lògic que es produeixin de forma reactiva en patologies cròniques i complexes com aquestes), la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica presenten una consistència orgànica pròpia i diferenciada.

Cristina Montané

Plataforma FAMILIARS FM-SFC

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Por favor, aunque lo acepte preferiría que los comentarios no estén hechos por Usuarios Anónimos. Poned al menos un nombre y lugar de procedencia al cuerpo de su comentario. Sino no serán aceptados. Gracias